… petites històries en un lloc històric
Sa compra des primer edifici la va fer en Berenguer Vivot cap a 1443 i se tractava d’una propietat modesta a sa part alta de sa ciutat, on se podien trobar es principals centres de poder polític-administratiu, econòmic i religiós. Ademés, estava confrontat a s’illa de cases a on podíem trobar ca sa Juraria de sa Ciutat i Regne de Mallorca, pròxima a s’important convent de Sant Domingo, La Seu i es Castell Reial de L’Almudaina. Sa construcció era principalment amb marès i tàpia.
Es seu fill, Ramon Vivot, adquireix cap a 1489 altres tres propietats amb s’intenció de remodelar i millorar sa casa familiar. Un d’aquests tres immobles va esser on se va establir sa primera impremta de Mallorca de sa mà de Mossèn Bartolomé Caldentey, qui aportava es capital, ca seva i s’impuls, i Nicolau Calafat, artesà qui va facilitar s’enginy i sa mà d’obra. En aquest lloc i el 1485 se va imprimir Tractatus de regulis mandatorum de’n Juan de Gerson, primera obra impresa a Mallorca. Però a 1490 un llibreter mallorquí va haver de reeditar a Itàlia una obra que tres anys abans s’havia estampat a s’illa, fet que corrobora que sa vida de s’impremta de Caldetey-Calafat va esser molt curta. A 1497 mor en Ramon Vivot estant en execució ses obres d’ennobliment de sa seva residència però seran es seus descendents es qui les continuaran. D’aquesta època procedeix sa unificació dets immobles arcaics per afegir-los en una casa amb pati i escala amb major monumentalitat. En es seu testament mos dóna a conèixer s’època de construcció de s’escala gòtica.
A causa de ses talles tenim coneixement de s’estructura urbana medieval, ja que se tractava d’un impost que gravava es patrimoni. En aquesta documentació s’enumeraven totes ses propietats i, per identificar ses illes de cases les hi deien amb so nom des propietari o sa persona més rellevant de cadascuna. I així va esser que a 1576 sa forma de denominar en aquesta illa de cases era s’Illa de Mossèn Pere Vivot. Ses talles eren un impost sobre ses cases i es nom d’aquest impost prové de s’antic costum de comptabilitzar ses entregues de doblers fent osques sobre bastons, i aquests s’entregaven per certificar es pagament.
Sa informació d’aquest immoble confirma sa important transformació de s’edifici a sa segona mitat des segle XVI. S’originària tipologia gòtica era amb arc d’accés an es pati central, amb escala i pati posterior. Ses millores a sa propietat van en paral·lel amb s’augment de sa rellevància de sa família Vivot, quan Pere Vivot i Pax va arribar a esser nomenat amb so càrrec de Procurador Real des Regne de Mallorca. Aquesta branca des Vivot, antic llinatge de sa noblesa mallorquina, se va extingir en es segle XVII refonguent-se amb es de Sureda, i a vegades fent referència an es Sureda de Vivot. De fet, es primer títol de Marquès de Vivot va esser concedit a 1717 an es brigadier Joan Sureda i de Vilallonga, cavaller d’Alcàntara i regidor perpetu de Palma.
Sa noblesa mallorquina, i de per tot, se va servir de sa institució des fideïcomís per evitar sa desintegració des seus patrimonis: es béns fideicomessos, és a dir vinculats, només podien vendre-se per motius molt concrets. Tant és així, que ni tan sols se podien alienar per pagar deutes. En canvi, quan es titular d’un patrimoni totalment fideicomès no disposava de liquiditat per fer front an es seus creditors, era necessari arbitrar un sistema de pagament. En aquests casos sa solució solia esser sempre sa mateixa: Sa seva Majestat comandava es segrest des béns, que en es cas de Mallorca, passaven a esser administrats per la Real Audiència. D’aquesta forma s’assegurava, d’una banda, es pagament des deute i, per un altre, que es patrimoni romangués íntegre. En altres paraules es propietaris de vincles sabien que si arribat un moment que no podien respondre des seus deutes, Sa seva Majestat intervendria an es seu favor evitant que perdessin es béns vinculats.
Ja que bé, en es segle XVIII són segrestats tots es béns des Sureda excepte ses seves cases a Palma, parròquia de Santa Eulalia [aquesta és sa casa que estam tractant], sa possessió Son Vivot des Puig d’Inca i es porxo Son Albertí. Sa causa des no segrest d’aquests darrers immobles no és, com en un principi podia parèixer, deixar-los per mantenir ca seva, sinó que es motiu estava un altre pic relacionat amb deutes. Tant ses cases com ses finques mencionades se trobaven ja confiscades pes tribunal del Sant Ofici. No hi ha dubte, per tant, que an es voltants dets anys 1745-50 sa situació econòmica des patrimoni Vivot no podia esser més crítica. Tots es béns se trobaven confiscats, uns pel Sant Ofici i uns altres per la Real Audiència. Ses dues institucions havien fet graduació de creditors i eren ses responsables d’administrar es patrimoni i realitzar es pagaments oportuns.
Apareix en 1798 com a propietari d’aquesta finca Mateo Estade i Bibiloni, que en es seu testament va deixar sa casa a sa seva filla Margarita, casada amb so metge Francesc Oleo i Carrió. Sa propietat a sa filla i a sa seva dona, Isabel Gomila, com a usufructuària però a l’any següent va morir aquesta. S’esdevenir des temps va voler que en 1816 tengués sa titularitat Francesc Oleo agafant sa finca es nom des llavors vigent propietari i fins an es dia d’avui, Ca n’Oleo. En 1820 consta que sa seva residència era de grans proporcions (800 m2) i ocupava es números 3-4-5-6-7 des carrer. Francesc Oleo va desplegar una important labor professional com a metge, introduint sa vacuna contra sa pigota de Jenner. Important va esser sa seva intervenció decisiva a sa brega contra s’epidèmia de sa pesta bubònica aparescuda a Artà, Sant Llorenç i Son Servera en es mes de maig de 1820.
A finals des segle XIX sa finca i sa seva escala se varen convertir en una icona de s’arquitectura gòtica de Palma gràcies a ses nombroses descripcions i representacions per part de viatgers i erudits. Això contrastava amb so desconeixement des passat medieval de sa finca que va sofrir una transformació profunda sense tenir esment de tota s’estructura heretada. Tal com, noves obertures en es frontis, s’ocultaven ses antigues, portal d’entrada, pilars i arcs, i s’interior. Es gruix de ses transformacions varen consistir en s’aprofitament de s’espai i sa reconversió d’un hàbitat unifamiliar en uns edificis plurifamiliars.
Sa Societat Arqueològica Lul·liana des de l’any 1937 va tenir provisionalment sa seva seu a Ca n’Oleo fins que sa titularitat va passar a sa Junta de Construcciones del Estado Español, i s’adquisició per part des Ministerio de Educación y Ciencia en 1975. A partir d’aquí s’edifici romandrà tancat sense cap intervenció per un expedient d’amenaça de ruïna. En 1986, es ministeri va concedir s’ús de Ca n’Oleo a sa Universitat de ses Illes Balears (UIB).
Sa UIB va convocar el 2001 un concurs d’avantprojectes arquitectònics per realitzar sa reforma de Ca n’Oleo. Es jurat va concedir es primer premi a s’equip format per s’arquitecte Pere Nicolau Bover (Palma, 1948), i s’encara estudiant d’arquitectura Maria Nicolau Planas, sa seva filla. Sa UIB va comanar en aquests arquitectes sa redacció des projecte bàsic i d’execució de ses obres de consolidació, conservació i restauració de s’edifici de Ca n’Oleo, d’acord amb sa revisió de s’avantprojecte premiat, on sa categorització dets espais és fonamental amb s’objectiu de destacar es frontis i s’escala des segle XV.
Ses obres de restauració varen començar el 2005, agafant sa direcció de sa rehabilitació sa ja arquitecta Maria Nicolau, i se varen allargar fins en el 2011 per sa complexitat i sa deixadesa que havia sofrit sa finca durant més de 25 anys.
C.S.R.
Referències:
- “Rehabilitación Casal Gótico Can Oleo, Palma” a la web de Maria Nicolau Arquitecte
- “Ca n’Oleo (Palma, Mallorca, ss. XIV-XVI): Vestigios, documentación, Nuevos hallazgos” de Francesca Trugores Truyol i Miquel Àngel Capellà Galmés dins el llibre “La casa medieval en Mallorca y el Mediterráneo: elementos constructivos y decorativos” coordinat per Tina Sabater (ISBN 978-84-18932-11-3).
- “El segrestament del patrimoni Vivot com a conseqüència de la pèrdua del fideïcomís de Desclapés (1746-1753)” d’Antònia Morey Tous dins les Memòries de la Acadèmia Mallorquina d’Estudis Genealògics. 1993 n.5.
- “Intelectualidad y medicina: Los Oleo” de Miguel Ferrer Flórez dins les Memòries de la Reial Acadèmia Mallorquina d’Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics. 2012 n.12.
- Sobre l’edifici de Ca n’Oleo a la web de l’OpenPalma
- Dossier de “REFORMA I REHABILITACIÓ DEL CASAL DE CAN OLEO”. Universitat de les Illes Balears (UIB) i Conselleria de Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears.
- “Cròniques de Palma” per Bartomeu Bestard. Ajuntament de Palma.
- “La primera imprenta mallorquina. Los impresores Caldentey y Calafat“. Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana: Revista d’Estudis Històrics, ISSN 0212-7458, Nº. 31, 1953-1960, págs. 467-503.
Agraïments:
A Sa Fundació Jaume III de ses Illes Balears per sa lliure disponibilitat des seu traductor castellà-mallorquí. Sa Fundació Jaume III (Cultura i dignitat Balear) és una entitat cultural sense ànim de lucre nascuda a finals de 2013 amb un objectiu clar i llampant: dignificar es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc.